Chang’e, la dona que volà a la lluna

La Festa de Mitjan Tardor

La Festa de Mitjan Tardor o Festa de la Lluna coneguda en xinès com Zhong Qiu Jie 中秋节 és una de les principals festes populars a la Xina que es celebra arreu de l’est i el sud-est asiàtic. Prové de les antigues celebracions de l’època de collita, però avui en dia gira principalment entorn la llegenda de Chang’e que es begué un elixir d’immortalitat i passà a esdevenir l’essència de la Lluna. La celebració de la Festa de Mitjan Tardor, evoca el ritual del seu marit Hou Yi, qui contemplava la Lluna amb nostàlgia i feia ofrenes de dolços sota la seva llum. Durant la festa de la Lluna, les famílies es reuneixen i comparteixen Yue Bing 月饼, pastissets de lluna rodons farcits de delícies diverses. La brillant Lluna plena d’aquest dia, representa la reunió familiar (el cercle) i la culminació.

Yue Bing 月饼, pastissets de lluna

La llegenda

Fa molt i molt de temps al cel orbitaven deu sols; els deu fills del Déu dels Cels. El seu pare els ordenà que sortissin a campar pel cel en torns, un dia cadascun; primer el gran, després el segon, i així successivament. Cada dia en cantar el gall, el sol a qui li tocava sortir s’enfilava cap al cel i no tornava a casa a descansar fins al vespre. Tota la gent sentia una gran gratitud pels sols que els donaven escalfor i llum.

Però un bon dia, durant el regnat de l’Emperador Yao, uns 2000 anys abans de Crist, un dels germans es queixà que era molt avorrit sortir tot sol només un de cada deu dies, i convencé a la resta que seria molt més divertit anar a voltar tots junts. A partir d’aquell dia, tots deu germans s’enfilaren junts cap al cel cada dia a trenc d’alba. Durant diversos anys van terroritzar el món: hi havia tanta llum que encegava, es calava foc foc als boscos, els rius s’assecaven, i els conreus morien cremats pel sol. Les pobres gents sobrevivien amb penes i treballs, i molts morien de gana, de set o de calor.

L’emperador Yao, que temia pel seu imperi, s’afanyà a suplicar ajuda al Déu dels Cels, el pare dels sols. Només hi havia una persona al món que pogués derrotar als astres germans: el famós arquer Houyi. El Déu dels Cels li donà un arc ben robust i deu fletxes afilades i l’envià a espantar els seus fills desobedients. Houyi s’enfilà al cim més alt de l’imperi per anar a trobar-los. Mentre apuntava l’arc cap al cel, Houyi amenaçà als germans: –El vostre pare ordena que baixeu, o que us dispari si no ho feu–. Els sols, però, engrescats en la seva malifeta, no li feren cap cas i continuaren jugant com si res. Llavors Houyi apuntà a un dels sols. Els ulls li cremaven, però no fallà quan li disparà. Fins i tot després de caure el primer sol, la resta de germans, sorruts, no volien baixar. Houyi els anà disparant un a un.

Kuchikiwakami, Houyi dispara als deu sols, il·lustració de conte infantil

De cop i volta, i just a temps, l’Emperador Yao s’adonà que sense cap sol no podia existir la vida, i va ordenar a Houyi que indultés al darrer sol que quedava al cel. És el que encara surt cada matí per l’est i es pon per l’oest, i que ja no gosa fer més malifetes.

Arrel d’aquesta magnífica fita, Houyi esdevingué un heroi estimat i respectat per tothom. Especialment a partir de llavors, hi havia molts guerrers interessats en aprendre d’ell l’art del tir amb arc. Entre els estudiants de Houyi hi havia un tal Pang Meng que era més dolent que la tinya. Entre els admiradors i admiradores de Houyi, en canvi, hi havia la Reina Mare de l’Oest que vivia a les llunyanes muntanyes de Kunlun.

Com a regal per haver salvat el món de l’amenaça terrible dels sols i com a símbol del seu respecte, la Reina Mare de l’Oest li regalà l’elixir de la vida eterna. Qui se’l prengués, esdevindria un ésser diví i s’enfilaria cap al cel. Houyi acceptà el regal però no gosà fer-ne ús, perquè no volia abandonar la seva bonica i estimada esposa Chang’e en el món dels mortals. Houyi demanà a la seva dona que guardés l’elixir ben amagat. Poc es pensaven que el pocavergonya de Pang Meng els havia estat espiant, i que tenia la intenció de robar-los l’elixir per a convertir-se en un Déu immortal.

L’animeta de Pang Meng va esperar la seva l’ocasió. Pocs dies després de veure’ls amagar l’elixir, es va fer el malalt i es va quedar a casa en comptes d’anar a entrenar al camp amb Houyi i la resta de deixebles. Quan els arquers es van haver allunyat prou, Pang Meng anà a casa de Houyi i amenaçà a Chang’e perquè li donés l’elixir. Chang’e sabia que no podia oferir resistència a un guerrer com Pang Meng, i anà a buscar la substància màgica submisament. Tan bon punt va obrir la capsa on l’amagava i l’en va treure, la va engolir d’un cop. Ben aviat el cos de Chang’e s’anà fent més i més lleuger, començà a flotar en l’aire i després a envolar-se cap al cel. Chang’e esdevingué un ésser diví que havia de viure al cel, però escollí quedar-se a la Lluna, l’astre més proper a la Terra, per a poder estar més a prop del seu estimat Houyi.

Ren Shuai Ying, Chang’e Vola a la Lluna, 1955, Tinta

Quan Houyi tornà a casa aquell vespre i s’adonà del que havia passat se li trencà el cor de pena. A la nit, cridà el nom de Chang’e cap al cel. Llavors se sorprengué que la Lluna brillava més que mai, i que a més s’hi podia entreveure una figura que semblava ben bé la seva esposa. Llavors Houyi tragué una taula fora el pati i hi posà tots els plats i llaminadures que més agradaven a Chang’e.  D’aquesta manera li demostrava el seu amor i com l’enyorava. Més endavant, quan la gent s’anà assabentant del que havia passat a Chang’e, imitaren a Houyi parant la taula plena de bones menges sota la lluna. D’aquí nasqué la tradició popular d’observar la bellesa del satèl·lit i de menjar pastissets rodons el dia que se celebra la Festa de la Lluna.