El Qigong Espontani

Autora: Estel Vilar Bofill

Definició i orígens

El Qigong (pronunciat “txikung”) Espontani conegut en xinès com zifagong 自发功 o zifadonggong 自发动功 és una pràctica peculiar dins del món del Qigong. En general, els mètodes de Qigong es poden dividir en dos grans grups: mètodes dinàmics, que consisteixen en seqüències de moviments, i mètodes estàtics, en què no hi ha moviment aparent del cos. Els mètodes estàtics inclouen diverses tècniques de meditació asseguda o ajaguda, i també les tècniques estàtiques dretes (zhanzhuang 站桩) que coneixem popularment com la “Posició de l’arbre”. Exemples dels mètodes dinàmics son les famoses “Vuit peces de brocat” (baduanjin 八段锦), la “Representació dels cinc animals” (wuqinxi 五禽戏), o els “Sis sons curatius” (liuzijue 六字决), entre milers d’altres.

El Qigong Espontani, en canvi, pertany a una categoria intermèdia, és a dir, és un tipus de Qigong dinàmic-estàtic. És estàtic perquè es fonamenta en un estat meditatiu caracteritzat per una estricta disciplina de no-intervenció, no-judici i no-acció però, d’altra banda, aquest estat meditatiu permet la “emersió” [1] del moviment espontani del cos, és a dir, d’un moviment que s’experimenta com a no voluntari en la mesura que hom deixa de controlar-lo voluntàriament, i per això es considera que també és de tipus dinàmic.

Pràctica de Qigong Espontani a l’aire lliure en un parc xinès.

El mètode del Qigong Espontani conegut amb aquest nom existeix a la Xina des dels anys 80. Tot i això, podem dir que la pràctica en si i els principis filosòfics que la fonamenten daten de fa milers d’anys i estan vinculats al pensament i les pràctiques taoistes antigues. Una de les escoles més populars de Qigong Espontani fou la vinculada a la coneguda forma de la “Representació dels cinc animals”, mètode que el mestre Liang Shifeng 梁士丰 de Guandong compilà l’any 1981. A l’Institut de Recerca en Qigong de Xangai (Universitat de Medicina Tradicional Xinesa), el professor Yang Yuanjing 杨远京 ensenyà durant els anys 80 i 90 un mètode de Qigong Espontani vinculat a les tècniques d’acupressió de la Medicina Tradicional Xinesa anomenat Qigong Espontani d’Acupressió (dianxue zifagong 点穴自发功). Actualment en aquesta mateixa institució el professor Xu Feng 许峰 continua impartint classes de Qigong Espontani, en el seu cas ho fa en combinació amb el mètode de “Qigong de les sis direccions” (liuhegong 六合功), també anomenat “Qigong de la unificació de sis”.

Principis de la pràctica

El mètode de pràctica del Qigong Espontani és molt senzill, la seva única i principal dificultat rau en ser o no capaç de deixar anar el control de l’expressió espontània del cos. Les pautes que es donen abans i durant la pràctica son de mantenir una postura natural sense esforç (normalment es comença dret), relaxar profundament el cos i la ment, i entrar en l’estat meditatiu de pràctica on se centra l’atenció en les sensacions internes. A partir de la observació del paisatge interior, si es detecta certa tensió o resistència a nivell físic, emocional o mental es procura deixar-la anar per a anar aprofundint en l’estat de relaxació. Es manté una disciplina mental estricta de no perseguir cap tipus d’expectatives, no elaborar idees de manera racional o analítica ni de controlar per cap mitjà el procés espontani.

La base teòrica que explica el fenomen del moviment espontani en el qigong es troba en la filosofia o pensament del Taiji, concretament en el principi de la dinàmica yin-yang: “El Taiji es mou i neix el yang. El clímax del moviment esdevé quietud. La quietud engendra el yin. I en allò que ja no pot ser més quiet recomença el moviment. Moviment i quietud son l’arrel l’un de l’altre.” [2]. En la pràctica del Qigong Espontani es parteix del cultiu d’un estat mental de profunda quietud a partir del qual pot emergir el moviment. Senzillament es demana esperar i observar fins que emergeixi (o no) un moviment experimentat com a involuntari causat, segons la teoria del Qigong, per la pròpia circulació natural de qi o força vital. En el cas que es produeixi el fenomen del moviment espontani, es manté la mateixa premissa: observar des de l’estat de quietud mental sense intervenir en el procés (ni ajudant-lo ni reprimint-lo); no seguir el fil de cap pensament; aprofundir sempre en l’estat de “buidor”. En aquesta pràctica d’observació de l’experiència interior es pot contemplar la naturalesa temporal (no permanent) de la ment descrita per les tradicions budistes a través de la pròpia experimentació de que tota percepció, pensament o experiència emergeix del no-res i retorna al no-res.

Taijitu, Diagrama del Taiji

Aplicacions terapèutiques i d’auto-coneixement

El Qigong es considera una de les cinc branques de la Medicina Tradicional Xinesa juntament amb l’Acupuntura, el massatge Tuina, la Fitoteràpia i la Dietètica. També forma part inseparable de les tècniques de les Arts Marcials tradicionals xineses i de les pràctiques vinculades a les tres principals escoles espirituals i de pensament: el Budisme, el Taoisme i el Confucianisme. Es tracta del conjunt d’una gran varietat d’exercicis dinàmics o estàtics que es basen en la integració de les anomenades “tres regulacions”: 1, regulació del cos (postura, moviment), 2, regulació de la respiració i 3, regulació de l’estat mental, amb l’objectiu de millorar els aspectes interiors i exteriors de la vida de les persones.

Com la resta de branques de la Medicina Tradicional Xinesa, l’eficiència del Qigong no rau en l’impacte estrictament físic, ni psicològic, ni espiritual de les seves tècniques, sinó que els seus efectes es fonamenten en la noció de qi (pronunciat “txi”). El qi es considera la substància fonamental de totes les coses i també del cos humà. Partint d’aquesta concepció, un estat de salut és un estat en què el qi està equilibrat, circula i es canalitza amb normalitat. Quan pel motiu que sigui, aquest equilibri i flux natural queda alterat pot acabar manifestant-se en el nivell de la forma (el cos o el comportament de la persona) com a malaltia o malestar. El qi és considerat un dels tres aspectes inseparables de l’ésser humà: jing – qi – shen. El jing fa referència a l’essència tangible de l’esser humà, l’essència física; el qi fa referència a la força vital o energia; i el shen, sovint traduit com a “esperit”, fa referència a la consciència. Les pràctiques del Qigong, i de la MTX en general, es basen en aquesta concepció holística de l’ésser, segons la qual a través del qi es busca l’harmonització del cos i la ment. Com el mateix terme “Qigong” indica, les pràctiques de Qigong son mètodes centrats en un procés gradual d’acumulació de beneficis pels efectes del qi.

Cal·ligrafia (de dreta a esquerra) dels caràcters jing qi shen. Autor: Dong Zhaoli 董昭礼

A diferència d’altres mètodes de Qigong d’aplicació terapèutica on es promou la circulació de qi a través de moviments i intencions específiques, el Qigong espontani es fonamenta en la capacitat intrínseca de la força vital (qi) del nostre cos d’auto-regular-se quan deixem d’intervenir negativament en el seu flux (almenys momentàniament durant la pràctica) amb patrons de comportament, pensaments i emocions de la vida diària que no ens fan bé. En la pràctica del Qigong Espontani, a través de la suspensió momentània i voluntària del control sobre el cos sumada a una profunda relaxació del cos i la ment, entrem en un estat de consciència entre la vigília i el son en què s’intensifica el flux de la força vital primigenia (yuan qi 元气), fent palès a vegades on son els bloquejos o desequilibris en la persona a través de l’expressió natural d’aquest flux en forma de moviment del cos, d’emocions o també de pensaments. En la mesura que la persona, a través de l’observació de la seva experiència interior, va prenent consciència de les seves resistències i bloquejos i té la voluntat d’anar-los deixant anar, es va re-establint un flux natural i saludable de seva força vital, i va aprofundint en el coneixement d’ella mateixa. L’eficàcia de la pràctica dependrà de diversos factors; principalment de la capacitat de no-intervenció i de quietud mental de la persona, però també del seu nivell de vitalitat i de la sensibilitat del seu sistema energètic de meridians.

Pràctica de Qigong Espontani a l’aire lliure en un parc xinès.

Pràctiques similars arreu del món

L’estat mental que es cultiva en la pràctica del Qigong Espontani és un estat natural de l’ésser humà que no requereix tècniques complicades ni misterioses. S’hi pot entrar sempre i quan hi hagi la voluntat de no agafar-se a les percepcions del món exterior a través dels sentits ni de seguir el fil de cap pensament o idea que aparegui en la ment. Si l’estat mental de la pràctica del Qigong Espontani i el fenomen de l’experiència del moviment espontani és natural en l’ésser humà, és d’esperar que arreu del món puguem trobar diverses pràctiques basades en aquest fenomen. A continuació es presenten breument algunes d’aquestes pràctiques, tot posant en relleu les similituds i les diferències amb el Qigong Espontani.

Katsugen Undo

Una de les pràctiques de la Cultura Seitai, fundada per Haruchika Noguchi (1911 – 1976) al Japó. Segons Noguchi, l’ordre i l’equilibri del cos és mantingut pel principi del katsugen (活元) o “força vital primigènia”. Noguchi, qui des de la infantesa posseïa habilitats per a guarir amb la imposició de les mans, va concebre la pràctica del Katsugen Undo per a fer accessible a qualsevol persona la possibilitat d’auto-sanar-se, sense requerir cap mena de tècniques ni d’estudis complexos. En la pràctica del Katsugen Undo es deixa expressar el moviment espontani de l’organisme, únic en cada persona. Com a introducció a la pràctica, es fa servir el sistema dels 5 moviments del Seitai: vertical, frontal, lateral, rotatori i central, vinculats a les diverses possibilitats de moviment i coordinació del cap, la columna vertebral i la pelvis. A diferència del Qigong Espontani en el qual s’espera que el moviment emergeixi de manera completament involuntària (sensació d’ésser mogut per quelcom que no soc “jo”) a partir de la immobilitat absoluta, el Katsugen Undo es comença a partir de permetre que flueixi el moviment natural de l’organisme en qualsevol de les direccions dels cinc moviments del Seitai.

A Barcelona, Katsumi Mamine (1944-2020), deixeble directe de Noguchi, ha fet una notable labor de transmissió de la Cultura Seitai que té continuïtat a través de la Fundació Seitai de Barcelona, amb la voluntat de donar a conèixer les pràctiques del Katsugen Undo així com del Yuki (pràctica de imposició de mans) per atendre la saviesa de la pròpia vida i connectar amb la seva força.

Continuum Movement

Pràctica creada per Emily Conrad (1934-2014) als Estats Units a partir de les seves experiències al llarg del seu recorregut d’exploració de la dansa, la dansa en estats de trànsit i més endavant la teràpia de persones paralítiques i la col·laboració en investigacions en el camp de la Bioenergia i la Fisiologia. La pràctica del Continuum Movement es basa en l’estat d’ “atenció oberta” (open attention) en el qual es deixa anar la necessitat de controlar els moviments del cos i s’està receptiu a un “moviment sense patró previ” que expandeix les possibilitats de moviment enregistrades en el cervell [3]. Conrad vincula el moviment espontani a un estat de sentir-se un amb el cosmos on s’és receptiu a les ones d’un “camp de dinàmiques fluides” que revitalitzen l’organisme. L’estat de “atenció oberta” es pot equiparar a l’estat d’observació sense intervenció del Qigong Espontani. Tanmateix, a diferència del Qigong Espontani on el moviment parteix de la quietud, el Continuum Movement proposa diversos exercicis per a estimular el moviment espontani com la vocalització de sons específics, la pressió de diverses parts del cos contra el terra o posar l’atenció en “l’espai negatiu” (espai buit delimitat per la forma i posició de certes parts del cos).

Moviment Autèntic

La pràctica del Moviment Autèntic fou iniciat per Mary Starks Whitehouse (1911-1979) en els anys 60 amb el nom de “Movement in Depth” (Moviment en profunditat) a partir de la seva comprensió personal del moviment com a ballerina i coreògrafa apassionada de la improvisació. La seva investigació del moviment tingué influències de la psicoteràpia de Jung i de la filosofia oriental. Whitehouse descriu el moviment espontani com un moment on “sóc moguda” quan l’ego deixa anar el control i deixa que el “Self” (un mateix) mogui el cos [4]. Janet Adler (1941-) és una de les persones que ha continuat desenvolupant la recerca de Whitehouse a través de la disciplina del Moviment Autèntic basat en la pràctica de testimoniatge del moviment des de l’interior i des de l’exterior. A diferència del Qigong Espontani on el moviment espontani emergeix d’una voluntat de no-acció i no-intervenció, en el Moviment Autèntic es parteix de la auto-observació interior exhaustiva dels propis moviments improvisats fins al punt d’entrar en un estat on el moviment té una qualitat energètica en la qual qui es mou té la sensació que és mogut per una força interior, com passa en el Qigong Espontani.

Latihan

La pràctica del Latihan fou creada per Muhammad Subuh Sumohadiwidjojo (1901-1987) arrel d’una experiència mística on es sentí “mogut de l’interior” en rendir-se a una força superior. Actualment, el Latihan (latihan kejiwaan que significa “exercici espiritual”) és la pràctica central de la organització espiritual no-religiosa Subud de Indonèsia.

La pràctica del Latihan és potser la que s’aproxima més a la del Qigong Espontani per la simplicitat del seu mètode: es practica en grups on una persona anuncia l’inici i la fi del període de pràctica. La pràctica consisteix en estar-se dret i relaxar-se sense tenir cap mena d’expectatives i rendir-se a una força superior/divina i deixar fluir allò que sorgeixi. A diferència del Qigong Espontani i de totes les pràctiques mencionades, en el Latihan, homes i dones practiquen en espais separats. També es requereix una introducció formal a la pràctica anomenada “obertura”. L’objectiu de la pràctica és perfeccionar el caràcter de la persona segons la voluntat divina.

Conclusió

La pràctica del Qigong Espontani és una de les diverses disciplines arreu del món que es fonamenta en la capacitat de regeneració i de comprensió interior inherent en l’ésser humà. Veiem a través d’aquests exemples que al llarg del s.XX hi va haver un despertar de diverses pràctiques basades en el moviment espontani de la mà de diferents mestres.

La vida moderna està plena d’estímuls externs amb la gran quantitat d’informació a la qual estem exposats i l’ampli ventall de productes i experiències “a consumir” que tenim. Els moments de “res a fer”, quietud i silenci per la introspecció profunda són pràcticament inexistents si no els busquem expressament. El fenomen del moviment espontani apunta a la capacitat humana de sanar i d’experimentar una identitat més enllà de l’ego (identificació amb un cos separat dels altres), confiant en la força natural que impulsa un procés de regeneració i retrobament des de l’interior de l’Ésser.

A la Llanterna fem sessions tan de Qigong Espontani com de Katsugen Undo.

Referències

[1] ANDRIEU, Bernard (dir.) (2020). Manuel d’Émersiologie. Aprends le langage du corps. Éditions Mimésis. Sesto San Giovanni.

[2] ZHOU Dunyi (s.XI) Taijitu Shuo (Explicacions sobre el “Diagrama del Taiji“).

[3] CONRAD, Emilie (2007) Life On Land.North Atlantic Press, Berkeley

[4] WHITEHOUSE, M. S. (1958). The tao of the body (El Tao del cos). Publicat a PALLARO, Patrizia (Ed.) (1999), Authentic movement: a collection of essays by Mary Starks Whitehouse, Janet Adler and Joan Chodorow (Moviment Autèntic: col·lecció d’assajos de Mary Starks Whitehouse, Janet Adler i Joan Chodorow) (pp. 41-50). London, England and Philadelphia, PA: Jessica Kinsley Publishers.